Així podria començar un conte, una novel·la, una recepta de cuina... en
aquest post no parlarem ni de literatura ni de cuina saludable, sinó de Resiliència.
Concepte que cada vegada més, està boca de tothom, que molts professionals
l’estudien però encara avui, pocs la practiquen. Molts llibres en parlen però
de molt pocs en transcendeix.
La Resiliència és la capacitat de les persones i grups de davant l’adversitat,
sortir enfortits en sentiments i emocions. A aquesta definició conceptual tan minsa
se li poden posar molts matisos, donar-li diferents colors de la paleta, el
com, el qui, l’on, el perquè; però sens dubte és un “modus vivendi” on hi
coincideixen la capacitat de posar-hi humor davant les dificultats, estimar-se,
saber demanar ajuda i sobretot, saber-la acceptar, confiar en els altres i en
un mateix, veure el problema però projectar la teva mirada en la solució, saber
que sovint no s’està sol i està disposat a renàixer.
Quan l’amenaça es troba amb la debilitat anul·la la oportunitat. La persona
resilient aprèn que de les crisis es generen oportunitats i que aquestes
propicien fortaleses personals. “He
fracassat o encara no he tingut èxit?” cadascú de nosaltres decidim amb quina
part de la qüestió ens quedem i la fem nostra.
Segons la Doctora Rafaela Santos, Neuropsiquiatra i directora de l’Instituto Español de Resilencia” els
Pilars de la Resiliència són:
·
Introspecció:
conèixer les capacitats
·
Auto
concepte moral/ètic: sana autoestima
·
Percepció:
veure el problema superable
·
Autoregulació:
emocional i impulsos
·
Responsabilitat:
orientada vers la solució
·
Equilibri
vital: no paralitzar-se als extrems
·
Auto
motivació: iniciativa i creativitat
·
Optimisme:
acceptació, adaptació i flexibilitat
·
Empatia:
relacions sòlides, vincle i afecte
·
Sentit
de l’humor i relativitzar
En aquesta línia defineix com és la persona resilient: destaca la capacitat
de tenir iniciativa i marcar-se objectius, ser una persona introspectiva, amb
autonomia i voluntat, amb autoconfiança, ser creativa, amb integritat ètica i
pensament positiu i molt important, tenir capacitat de relacionar-se.
En la majoria de casos d’intervenció social la persona o persones estan
vivint una crisi personal, sovint ho veuen com un patiment i busquen la solució
en un tercer. Com a professionals el nostre acompanyament els pot ser un suport
però els generadors de Resiliència han ser ells mateixos. No sempre és
possible. Nosaltres hem de tenir un rol potenciador, no substitutiu de les
capacitats i a vegades pel mateix esgotament dipositen en nosaltres aquesta
confiança.
El repte que tenim els professionals és com promoure la resiliència en cada
persona, tant a nivell individual com en les famílies i comunitats. El discurs
de la resiliència va orientat a aprendre a viure; posa el focus en la
construcció i reconstrucció d’una persona: la capacitat pro activa de reescriure
el guió biogràfic i no en l’actitud passiva de resistir l’impuls d’una situació
traumàtica. Construcció de la persona entesa com a ésser que viu en societat i
que dins la complexitat del concepte hi ha la necessitat de tenir mans amigues,
ja que potser la persona sola ha après a sobreviure entre aigües torrencials
però no pot sortir del riu que l’arrossega i l’esgota.
El retorn d’aquest protagonisme, d’aquesta possibilitat de reescriure ha de
ser delicat perquè no es visqui com un abandonament sinó com una creença de que
es pot aconseguir. Des de la convicció i la comprensió, convidant a la
persona a fer una interpretació de la
seva vida on hi ha fortaleses i possibilitats i que la plenitud resilient el
convida a aprofitar-les: així es podrà fer llimonada.
